El Tribunal Suprem unifica doctrina en aquesta matèria: Perquè les persones separades o divorciades accedeixin a la pensió de viduïtat cal que siguin creditores d’una pensió compensatòria duradora i periòdica i no una aportació patrimonial de pagament únic.

La doctrina del Tribunal Suprem manté que la determinació de què s’ha d’entendre per pensió compensatòria s’ha de fer d’acord amb un criteri finalista, independentment de la denominació que li haguessin atorgat les parts. La finalitat és la dependència econòmica del causant mantinguda en el moment de la mort i aquesta dependència es produeix quan el sol·licitant de la pensió acredita que era creditor d’una pensió a càrrec d’aquell, sigui quina sigui la seva denominació, o la seva naturalesa jurídica, però ha de ser una prestació duradora i successiva, d’execució continuada i periòdica.

El pagament de la pensió compensatòria mitjançant l’abonament d’una quantitat a preu fet (pagament únic) pactada en el conveni regulador, no possibilita l’accés a la pensió de viduïtat, ja que perquè tingui la consideració de pensió compensatòria -a aquests efectes- ha de tractar-se d’un abonament periòdic que s’extingeixi amb la mort del causant i no d’una prestació de pagament únic el compliment esgota el seu contingut.