El recent dictamen de l’Alt Tribunal sobre la plusvàlua municipal torna a portar més controvèrsia que aclariments. El Suprem enterra la possibilitat d’anul·lar el pagament quan hi va haver guanys i permet al contribuent aportar proves per confirmar que va vendre amb pèrdues.

La sentència del 9 de juliol de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem sobre el cobrament de l’anomenada plusvàlua municipal interpreta alguns punts que van quedar en l’aire del dictamen del Tribunal Constitucional del 11 de mai de 2017 sobre aquest impost de l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IITNU), tot i que no queden del tot clars.

En els últims mesos, molts tribunals superiors de justícia venien considerant que totes les liquidacions, tant amb guanys com en les que hi va haver pèrdues, de l’impost de plusvàlua municipal eren nul·les de ple dret. Seguien aquesta doctrina aplicant els articles declarats inconstitucionals i nuls, i que havien estat expulsats de l’ordenament jurídic en la passada sentència del Constitucional, del 11 de mai de 2017.

Ara, el Tribunal Suprem, en sentència dictada aquest 9 de juliol, ha posat fi a aquesta interpretació, enterrant les expectatives de molts contribuents. La principal novetat de sentència del Tribunal Suprem és la de considerar que la sentència del Tribunal Constitucional del 11 de mai de 2017, declara dos tipus d’inconstitucionalitat per als articles 107.1, 107.2.a) i 110.4, de la Llei d’Hisendes locals, que regulen l’impost de plusvàlua municipal.

D’una banda, la dels articles 107.1 i 107.2.a), que regulen la base imposable de l’impost, és una inconstitucionalitat parcial, i només es produirà quan es gravin situacions en què no s’ha produït increment de valor.

D’altra banda, la inconstitucionalitat de l’article 110.4 és total. L’esmenta’t article impedia aportar proves per acreditar la inexistència d’increment de valor, davant del resultat obtingut d’aplicar les normes de l’impost.

Ara els contribuents hauran d’aportar un principi de prova de la inexistència d’increment de valor (per exemple, les escriptures). Amb això no aconseguiran evitar que se’ls exigeixi l’impost, sinó traslladar la càrrega de la prova de l’existència de tal increment a l’Administració.

El Suprem considera que el Tribunal Constitucional no pretenia anul·lar totes les liquidacions de plusvàlua municipal, ni considerar nuls i inconstitucionals els articles que regulen la normativa de l’impost en tots els casos, sinó tan sols en els supòsits de transmissions en pèrdues.

Com ha d’actuar el contribuent a partir d’ara.

Com s’ha dit, dos articles, el 107.1 i el 107.2.a) de la Llei d’Hisendes Locals seguiran sent aplicables tot i haver estat expulsats de l’ordenament jurídic. Estem davant preceptes que bé podrien qualificar com de ‘morts vivents’.

De fet, en puritat no es podrà parlar de preceptes expulsats de l’ordenament jurídic, perquè en qualsevol moment podran recobrar el seu vigor i vitalitat, i aplicar-se indiscriminadament als contribuents. Això passarà en les plusvàlues en què hi hagi increment de valor. Però també quan el contribuent no aporti un indici de prova sobre la inexistència d’increment de valor, o quan, aportat aquest, l’Administració acrediti que el valor del terreny sí que s’ha incrementat.

En molts casos serà el jutge qui finalment decideixi si l’article és en el cas concret inconstitucional o no, en funció de la prova aportada. Els articles expulsats de l’ordenament jurídic seran, per tant, provisionalment vàlids, llevat que un Jutjat digui el contrari. Tornem per tant al regne de taifes, en el qual cada jutjat d’imposar la seva particular valoració de la prova, i regirà la inseguretat jurídica.